dimarts, de maig 23, 2006

Moure l'esquelet


moure lesquelet
Vídeo enviado por avecteatre

Com fer riure i demanar diners?

Fa temps que no sabeu de nosaltres perquè després del Festival agafàrem un descanset per dedicar-nos a altres obligacions com les relacionades ací en altres post. Però no voldríem de cap manera que pensàreu que aquest bloc s'acaba amb la realització del Festival de Contes. De fet, és la nostra intenció anar incorporant ací idees relacionades amb els contes i l'animació lectora. Esperem els vostres suggeriments. De moment, si voleu continuar gaudint dels contacontes us recomanem que seguiu la pàgina de:

"El café del
Duende"

divendres, de maig 19, 2006

Invitació al Festival Teatre+Educació de L'Eliana

“Creativitat i muntillenguatges”
Organitza: CEFIRE de Sagunt i A.V.E.C.
Col·labora: Regidoria de Cultura i Ajuntament de L’Eliana

Dissabte 20 de maig

LLOC: Centre Socio-Cultural de L’Eliana
Coferència -10 h. José Luís Alonso de Santos "Del texto al espectáculo"

Tallers - 11.45 a 14.30 h.

  • English trough Drama (Tim Herdon),
  • Jocs creatius amb objectes reciclats (Guixot de 8),
  • Italià per a principiants (Gianpiero Pelegi),
  • El llenguatge de la dansa (Richard Kobena),
  • De les narracions orals i la música popular (Rodamóns Teatre),
  • Entorns virtuals d’E/A a l’aula (Begonya Mezquita i Amadeu Sanz).

Posada en comú, comunicacions i Clonclusions – 16.00 a 19.30 h. coordinada per Valentí Piñot

Espectacle de cloenda (gratuït i obert) les 22.30 h.

“Illes flotants” per TrENcACLoSQuEs

"UnTdeC" als mitjans de comunicació

Antoni Navarro, el nostre col·laborador, ha escrit un article per a la Revista AULA del diari LEVANTE de València que comença així:

Torrent ha viscut un Festival Intercultural del Conte amb la presència de narradors de diferents cultures que, junt amb contacontes valencians, van desplegar la força de la narració oral per tots els seus carrers.
Per continuar llengint clica ací>>>

divendres, de maig 12, 2006

TORRENT EN LA CRUÏLLA ( i II)

Posted by Picasa Sostenibilitat és la gran paraula del nostre temps. Igual dóna quin siga l’impacte negatiu del projecte, construcció, extracció, avocament o distribució en qüestió. Si es col·loca de forma adequada i abundant en qualsevol escrit o discurs tens assegurada l’aparença de bones intencions demandada. Així, s’han apres la lliçó i amb l’ajut inestimable de la Molt Honorable Generalitat Valenciana i els ajuntaments d’arreu del nostre país estan esgotant el territori dia a dia, d’unitat d’obra en unitat d’obra.
L’Ajuntament de Torrent s’ha volgut sumar a aquesta corrent generalitzada de la sostenibilitat del seu model territorial i amb un acte de bona voluntat política ha decidit convocar a la ciutadania per discutir el document de concert previ que assentarà les bases per a la redacció del pròxim Pla General d’Ordenació Urbana. En aquestes discussions és on les ciutadanes i ciutadans de Torrent hem descobert entre d’altres, la irrecuperable i sostenible destrucció que l’Ajuntament preveu per al Safranar, o el que és el mateix, l’horta medieval torrentina.
Existeixen altres interpretacions més encertades d’aquest mot, ja que, per satisfer les necessitats actuals, sense per això hipotecar els recursos disponibles a les generacions futures, és imprescindible mantenir el patrimoni històric i cultural que suposa l’horta del Safranar. Raons de pes recolzen aquesta tesi. Per exemple el fet que a l’anterior Pla General ara vigent, es descriu el Safranar com a sòl d’alt valor agrícola, o que els pobles veïns, Alaquas i Picanya, tenen zones d’horta contigües a aquest protegides, assegurant així la impossible generació d’un continu urbà.
L’Horta Sud, és una comarca densament poblada, on l’entorn natural ha desaparegut i el secular paisatge de cultiu que li dóna nom a la comarca ha estat valorat com el gran rebost d’on anar nodrint-se per fer créixer les ciutats, de fet ja hi ha pobles a la comarca com ara Mislata, Benetússer o Sedaví que ja tenen tot el terme urbanitzat. Si l’Ajuntament de Torrent pretén consolidar el rang de capitalitat de l’Horta Sud deu d’actuar en conseqüència i responsabilitat.
El Safranar és l’engranatge que tanca el sistema de proteccions no urbanitzables proposades al Document de Concert Previ, a mode de perímetre verd que envolta el poble; des de la Serra Perenxisa a l’horta, pels barrancs i el Vedat, símbols identitaris que configuren el nostre municipi. La mancança de zones verdes i d’oci s’evidencia greument al nucli antic; el Safranar, ben a prop, és aquest espai necessari, doncs ja és utilitzat per un nombre creixent d’habitants per fer pasetjos a peu i en bici. És per tant un punt fort i una oportunitat per a Torrent, ser l’únic municipi que encara compta amb una gran diversitat paisatgística: horta, secà, mont públic i barrancs i possibilitats per tant de crear un model territorial equilibrat, on es conjugue la millora dels recursos i el desenvolupament d’àrees amb elements de valor. El Safranar no urbanitzat és un atractiu, pels habitants actuals de Torrent, pels que vindran i pels habitants de tota la comarca.

dijous, de maig 11, 2006

TORRENT EN LA CRUÏLLA (I)

Els de l'associació Casino de Torrent que participaren al RIP ens passen aquest text per sensibilitzar l'opinió pública:

L’Ajuntament de Torrent ha convocat a l’opinió pública torrentina per donar a conèixer els criteris que van a regir el nou PGOU del terme, discutint el document de concert previ. Ens ha fet saber que vol consolidar un model global que acomplesca amb els principis bàsics de la sostenibilitat: qualitat territorial, ambiental, urbana; preservació d’elements de valor; protecció a les zones d’interès natural o paisatgístic, restitució d’agressions, restriccions als nuclis dispersos i reducció dels impactes de les activitats productives..., i que caminem cap a la capitalitat de la comarca.

També ens ha fet saber que vol transformar en sòl urbà més metres quadrats dels que hem utilitzat des del naixement de Torrent fins ara. Ens ha fet saber que un 75% serà sòl industrial i de serveis i la resta residencial. Ens ha fet saber que el sòl industrial podrà transformar gran part del secà i tot el territori entre barrancs, i que per a residencial preveu, entre d’altres, la DESAPARICIÓ DE L’HORTA VELLA DE TORRENT (EL SAFRANAR), situant-nos en una població que superarà en molt els 130.000 habitants.

Tot allò tenint en compte que una part important de les actuacions previstes en el PGOU del 1990 estan encara per executar i es reclamen des de la societat civil torrentina: equipaments educatius, sanitaris, de millora dels barris consolidats, de millora del casc antic, de protecció del patrimoni. Sense oblidar que tenim més de 5.000 habitatges buits, i que al pla actual hi ha el 30% del terreny sense executar.

És clar que el govern local amb aquest document de concert previ està copiant el model d’urbanització descontrolada d’arreu del País, gràcies a una llei urbanística que ens ha fet avergonyir als valencians. I és clar, també, que Torrent aquest creixement no el necessita, el que necessita és millorar les condicions de vida i habitatge del Torrent que tenim, el Torrent consolidat, i dissenyar un document de concert previ que concrete el model de veritat sostenible a Torrent, com ara:

- evitar els continus urbans amb els pobles veïns.
- no reqüalificar l’única zona d’horta històrica a Torrent: El Safranar.
- posar en el mercat els habitatges buits.
- rehabilitar el centre històric.
- dignificar els barris: Marxadella, Xenillet, eixamples...
- convertir en primera residència els nuclis rurals
- protegir la totalitat de paisatges que ens donen identitat: la serra, l’horta, els barrancs, el secà...., així com el patrimoni que alberguen aquests.

Esperem d’un govern local d’esquerres, reconsidere la proposta que ens ha plantejat i dóne exemple que un altre urbanisme és possible, fugint del model decimonònic i acostant-se a models més progressistes que són realitat en altres llocs i que aposten per un vertader desenvolupament sostenible.

Sabem que eixe camí és difícil perquè suposa anar a contracorrent del “todo vale” actual, però nosaltres entenem que val la pena transformar les amenaces i les dificultats en oportunitats per a la població d’avui i per a la de demà, per a Torrent i per a la Comarca.


Torrent, gener de 2006

Carles Cano a les escoles

Data: 3 de maig de 2.006 Nivell: Infantil 5 ANYS

Valoració: Molt positiva
Continguts: Estimem que s’adeqüen a la capacitat de comprensió de l’alumnat. A més a més, va ser creatiu i molt original, augmentant el vocabulari dels xiquets.
Metodología: Interactiva, molt expressiva; com a conseqüència mantingué, al llarg de la sessió, l’interés i l’atenció de tots.
Durada: Considerem que va ser la correcta.

Hola amics del C. P. Miguel Hernández de Torrent. Moltes gràcies per l'avaluació. Ara seria interessant que féreu alguns comentaris dels vostres alumnes seleccionat una miqueta els per què. De moment ja sabem que va agradar. Amb tot gràcies per la resposta. "UnTdeC"

dimarts, de maig 09, 2006

Palabras que no puedo decirte

Faltan más de diez días para que volvamos a encontrarnos, esta mañana he repasado la agenda para ubicar tu rostro entre mis pacientes y una punzada en el corazón me ha dicho que quedaba mucho para verte, que mientras tanto sólo podía rescatar tu imagen de mis recuerdos, hacerlo en silencio -al anochecer- cuando estoy sentado enfrente de la televisión, leyendo algún libro, y escucho el sonido cotidiano de mi mujer y mis hijos al otro lado de la cama. Entonces, cuando todo está tranquilo, me gusta sacarte del olvido y pasear mis dedos por tu figura, no necesito mucho tiempo ni demasiadas energías porque sólo con cerrar los ojos tu imagen aparece delante de mí; intacta, hermosa, imposible.
Pronunciar tu nombre no es una tarea sencilla, alguna vez lo susurro despacio de madrugada cuando no puedo dormir y el mundo real me resulta desconocido, entonces, tu nombre viene en mi búsqueda, se escapa de mis sueños y se posa en una esquina de la habitación y todo se vuelve tranquilo, todo me resulta más sencillo.
Dice el manual de psiquiatría que padeces una de sus enfermedades, que eres maniaco-depresiva, que tienes un trastorno del estado de ánimo y tiendes a ser inestable, apasionada, delirante, inmadura, frágil, que tu enfermedad es de carácter hereditario y que el litio debería apaciguar tu dolor, dice también que caminas por una línea delgada que te conduce a los extremos, que unos meses habitas en la sombra y otros en el destello, y que tu existencia es producto de una ilusión, que no se sabe nunca hasta dónde puedes llegar.
He leído muchas veces ese libro, algunos otros también, para buscar respuestas para tu mal, para encontrar otro nombre a tu angustia y poder decírtelo en voz alta, algún día.
Lo he hecho con más insistencia y dedicación de lo que sería conveniente para mi profesión, he preguntado a alguno de mis compañeros, técnicas alternativas, soluciones diversas, lo he hecho siempre cambiando el nombre a tu rostro, buscando una historia, cualquiera, donde no pudieran encontrarte, con un tono imparcial en mis labios y sin ningún brillo en los ojos, me resulta muy fácil -no creas- soy un maestro del engaño.
Después de una de esas conversaciones donde los médicos ponemos en común nuestros casos y hablamos con cierta distancia de los pacientes -como ocurre también en otras especialidades- he sentido que era otra persona la que pronunciaba esos datos porque yo no podía hacerlo sin un nudo en el estómago, no podía hablar de tu historia, desprovista de detalles y grandezas -esas que te hacen única y especial- delante de todos esos desconocidos, como un expediente más, no podía regalar el espacio que tú y yo compartimos y en alguna de las siguientes reuniones, he bajado la cara y he guardado tu historia, la he sacada de aquel lugar y la he rescatado para mí.
Hace ya más de seis años que nos conocemos, llegaste una mañana de noviembre a mi consulta, te enviaba mi amigo Juan -el psicólogo- ibas vestida de negro y con el pelo recogido, tenías la mirada descuidada y la sonrisa desierta. Pero rozaron tus dedos mis manos con tanta ternura que me sentí vulnerable y perdido, tuve ya ganas entonces de salir corriendo, lo he experimentado algunas otras veces -no creas- cuando tu mirada se posa en mi hombro y pronuncian tus labios palabras secretas, incógnitas, destellos. Dice el manual de psiquiatría que alguna voz te susurra al oído sin que tú puedas saberlo, nunca te he visto más cuerda ni más hermosa.
Desde ese día vienes a verme, me gusta decirlo así porque tu visita es para mí una puerta abierta, un soplo de aire fresco, la alegría caminando de puntillas por encima de mi mesa, desde entonces, cada quince días tu presencia ilumina esta habitación, pronuncias mi nombre con una sonrisa en los labios y ahora que estás mejor tus dedos se deslizan por mis palmas, lo hacen con toda confianza.
Alguna de esas veces han venido contigo tus dibujos, tardé tiempo en saber que eras pintora, no fue lo primero que me contaste, hablaste sobre todo al comienzo de nuestros encuentros de aquel novio tuyo que se marchó sin despedirse, que se fue de viaje para buscar su estrella y te dejó una carta encima de la nevera como única prueba del abandono, fue una de tus peores crisis -me dijiste-, te tomaste dos tabletas de tranquilizantes, la visita inesperada de tu madre te salvó la vida.
Hablamos mucho de ese episodio aunque tú eras reacia a pronunciar su nombre, sólo lo hicieron tus ojos en alguna ocasión cuando las lágrimas traicionaron tu secreto.
Aún seguías enamorada, me repetías que no, que ya le habías olvidado, que no era importante en tu vida y que su presencia sólo te traía sufrimiento, pero yo sabía que aún lo estabas porque no podían pronunciar tus labios en voz alta su nombre, no necesitaba ningún otro dato y la rabia y la indignación paseaban sin permiso por mi boca, también los celos, cada vez que me llamabas, sin ningún pudor, sin ninguna herida detrás. Hubiera regalado entonces alguno de mis años porque el nombre grabado en tu corazón hubiera sido el mío, después con el transcurso de los meses tu actitud fue mucho más serena, dibujabas más, y volviste a hacer esculturas y eso era como tocar el cielo con la punta de los dedos -me decías-.
Uno de tus dibujos reside en mi consulta, está colgado en la pared, al lado de la ventana, porque sé que detestas la soledad y necesitas sentirte libre, por eso está situado ahí, es el contorno de un niño en los brazos de su madre, el trazo es difuso, lleno de sombras, discontinuo, pero la luz que desprende el conjunto se parece tanto a la que traen tus ojos que es el mejor regalo que podías hacerme, lo pintaste para mí y me causó tanta impresión esa muestra generosa de respeto y agradecimiento, que sentí unas ganas enormes de abrazarte, sólo pude darte las gracias.
Me gusta pasear los dedos por tu dibujo cuando siento lejos tu presencia y las mañanas me resultan absurdas, lo hago despacio, y me parece escuchar tu risa y el sonido de tu voz y las lágrimas que alguna vez has derramado encima de mi mesa, sin atreverte siquiera a levantar los ojos, y entonces tu presencia todo lo llena.

Hace algún tiempo -no sé si te acuerdas de eso- hubo una serie de cambios en el centro de salud, trasladaron a algunos de mis compañeros y vinieron otros, no sé aún bien por qué, me dijeron que tendría que irme de allí, que ahora mi puesto estaba en una ciudad alejada, que en menos de quince días debería arreglarlo todo, que no había ninguna otra opción, no imaginas lo que sentí en aquellos momentos.
Tú lo supiste enseguida, al día siguiente nos vimos y nada más entrar tus ojos se clavaron en mi tristeza y no se marcharon de allí en toda la mañana.





No podía contártelo, no de una forma dramática porque no era lo más apropiado pero tus dudas no dejaron de insistir y un poco antes de irte me preguntaste qué me ocurría y lo hice, fue un acto desleal, pero no encontraba excusas ni razones valientes ni una historia mejor y viste en mis ojos y escuchaste en mis palabras todo lo que llevaba tiempo escondiendo, ocultando, huyendo.
Lo sé porque el tono de mi voz era tenue y apagado y tus ojos mostraban sorpresa y también desamparo, sólo escuché en silencio aquello de "no puede usted marcharse, qué voy a hacer entonces" no quise responderte ni mirarte a la cara ni encontrar dibujado en tu rostro algún sentimiento, eso no era posible, no está escrito en las Leyes de mi Mundo.
Te fuiste sin decirme nada más, dando por supuesto que aquello era una despedida y yo no hice nada para evitarlo.
Pero el destino nos tenía reservada una carta porque por alguna extraña razón mi traslado se paralizó y la siguiente visita cuando tú esperabas encontrarte con algún desconocido, resultó un regalo para los dos, lo vi escrito en una esquina de tu sonrisa, de esa maravillosa sonrisa.
Fue un día distinto y no dejaste de contarme tus proyectos, prometiste invitarme a tu última exposición aunque supieras entonces que yo no iba a acudir, que no podía hacerlo, y antes de cruzar la puerta, ese gracias, se grabó de improviso en una esquina de mi corazón, lo llevo conmigo, aún, constantemente.

Sigues viniendo a mi consulta, cada quince días, de aquel chico que tanto daño te hizo apenas me hablas, yo te aconsejo que tienes que volver a enamorarte, que sería bueno para ti pero te muestras contraria y aunque he insistido en alguna ocasión y he buscado razones para que vieras las cosas mejor, en el fondo, aunque es egoísta y absurdo -lo sé- en el fondo prefiero saber que no estás enamorada, que nadie ocupa tu espacio.
También me hablas de tus cuadros, ya no dibujas, rellenas las esquinas de los lienzos con la parte más gastada de tu alma, dices que es una forma sencilla de estar en paz, mucho más eficaz que todas las pastillas que yo te receto y que tú nunca tomas.
Y hoy, dos días después de verte, he vuelto a pasear mis dedos por tu recuerdo, lo he hecho como una invasión porque no podía dejar de pensar en ti, ha sido a media mañana, alrededor de las doce, al encontrar uno de tus dibujos en el periódico se ha encendido una luz en el fondo de mi estómago y he recortado en silencio tu nombre para guardarlo en un rincón de mi casa y después al salir de la consulta he respirado hondo, he cerrado los ojos y he vuelto a navegar por el mundo cotidiano que llena todas mis horas y me ha parecido que nunca podría sacarte de allí, que nunca estarían tus dedos cerca de mi corazón y que no podría pronunciar en voz alta tu nombre, hacerlo de la misma manera que mis labios rozan la frente de mi hijo o el cuello de mi mujer y sabes, es extraño, pero me ha parecido que la vida que compartía contigo en aquella consulta era más hermosa, más cierta, más auténtica y mucho más real.

El Festival "UnTdeC" està donant els seus fruits. Entre altres coses va servir per retrobar molts exalumnes que estimaven i estimen la literatura. Entre ells n'hi havia una persona que ja ha fet molt de camí i qu ens va oferir aquest conte. A veure que us sembla. Ací us posem l'adreça electrònica per si li voleu fer comentaris.
@

dilluns, de maig 08, 2006

Taller d'escriptura de contes

Estimat professor o professora,
si has entrat per casualitat a aquesta pàgina i no savies a ciència certa on anaves hauràs de quedar-te una miqueta amb nosaltres i començar a descobrir que és una web educativa i quines possibiltats té per a millorar la teua pràctica didàctica i la tipologia d'activitats per a la teua classe de literatura. És a aquest el teu cas? Felicitats acabes de trobar el que necessites. Amb tot anirem xino xano perquè Roma no es va fer en un dia ni la blogosfera tampoc.
De moment només volem referir-te a algunes pàgines de gent que ja porta més temps que nosaltres en aquest tema i que ha presentat tot un seguit d'activitats:
Aquesta proposta està extreta de les pàgines de Felipe Zayas que porta molt de temps investigant sobre la web educativa com a alternativa als tallers de creació literària a les aules al segle XXI. Si per contra el que vols és només anar buscant contes per introduir els teus alumnes en aquest gènere, entra ací>>>

diumenge, de maig 07, 2006

Els contadors del Festival de Contes de Torrent

La minimarató de cloenda va començar puntualment a les 22.30 h. del dissabte 6 de maig i va durar fins a la 1 h. de la nit. El públic va mostrar ganes de voler continuar escoltant malgrat que ja començava a refrescar.

En la minimarató Domingo Chinchilla va obrir i presentar els contadors que anaven pujant a escena presentats de manera original pel qui els precedia. En arribar el darrer torn que va ser Ruben Martínez va tindre l'encert de fer un conte de contes amb tot allò que havia anat escoltant. Com els de les 1001 nits Ruben feia referència als personatges de cadascun dels contes anteriors i ens adonàrem que gairebé tots els contadors havien agafat el tema de l'amor o el desig com a motiu o el desig de construir un món millor on l'engany i mens encara la hipocresia tingueren lloc. Aquests contes feren bona la invitació de Boni Ofogo de fer més sovint "GOLÓ-GOLÓ" entre homes i dones.

La segona ronda de contes va ser més curta i la majoria dels contadors opotaren per la impostura i l'humor. Per acabar va haver una tercera ronda molt breu, que va posar punt final al Festival de contes de Torrent,
 Posted by Picasa

¡CÓMO NECESITAMOS LOS CUENTOS!


En un cuento de Kafka, un emperador en su lecho de muerte llama a uno de sus servidores. Le entrega un mensaje que tiene que llevar al otro extremo de su reino. El mensajero corre en dirección a ese lugar remoto, pero el palacio es tan extenso, sus corredores y patios tan intrincados, que muere antes de alcanzar sus puertas exteriores. No es difícil saber lo que oculta ese mensaje terrible: “Somos muertos vivientes”. El mensajero sabe que la verdadera vida está en ese lugar remoto, y que su misión es hacer todo lo posible por escapar. No corre para transmitir las palabras del emperador, sino para negarlas, para afirmar la vida.

Esa es la función de los cuentos. Ayudarnos a escapar de la realidad (del palacio), y burlar a la muerte (llenándonos de vida). Ya se que eso no es posible, pero por si acaso conviene correr, salir a toda velocidad de este mundo agobiante. No se trata de un sinsentido. La vida del ser humano no es posible sin la excepción. Los cuentos están llenos de ellas, por eso los necesitamos. Tal vez por eso no hay comunidad sin cuentos, que no necesite contarse cuentos, y que no sea capaz de generarlos ( Les rondalles, Llorenç el contacontes, Carles Cano…, el interés y la atención que despiertan las sesiones de cuentacuentos en los colegios e institutos y en las fiestas populares). Nosotros mismos convertimos los momentos más intensos y significativos de nuestra vida en cuentos (como dice García Márquez, enriquecemos y fantaseamos cuando contamos cualquier fragmento de nuestra vida). También Luis Landero en un artículo que mereció el premio Larra de periodismo y en dónde ensalzaba la sabiduría intuitiva de los ancianos, decía: “Todos somos Simbad, ese pacífico mercader que un día se embarca, sufre un naufragio y corre aventuras magníficas. Luego pasados los años, regresa para siempre a Bagdad, retoma su vida ociosa y se dedica a referir sus andanzas a sus amigos. Vivir para contarlo, se dice, y no otra cosa hace esa mujer que vuelve del mercado y le cuenta a la vecina lo que le acaba de ocurrir en la frutería. Ignoro por qué, pero nos complace narrar, recrear con palabras nuestras diarias peripecias. Recrear, es decir, que nunca contamos fielmente los hechos, sino que siempre inventamos o modificamos algo; o si se quiere: a la experiencia real le añadimos la imaginaria, y quizás sea eso lo que nos produce placer: el placer de agregar un cuerno al caballo que nos salga un unicornio. De ese modo vivimos dos veces el mismo episodio, cuando lo vivimos y cuando, al contarlo, nos adueñamos de él y nos convertimos fugazmente en demiurgos. Somos narradores por instinto de libertad, porque nos repugna la servidumbre de la propia condición humana en un mundo donde no suele haber sitio para nuestros deseos y nuestros afanes de verdad, de salvación y de plenitud”.

Estamos viviendo en una sociedad que cambia permanentemente. Es más, los avances científicos, tecnológicos y los medios de comunicación nos permiten percibir el flujo constante de las cosas, incluso el crecimiento de una planta o de un niño que siempre se nos había presentado de repente, como una sacudida que nos avisaba del paso del tiempo. Sin embargo, en el ser humano permanece la necesidad de cultivar la imaginación que nos ayude a explicar lo inexplicable. Por mucho que se empeñe la Era de la Imagen (el cine, la televisión…) en dárnoslo todo hecho, cerrado, concreto, práctico… tenemos que elogiar y defender la fantasía y la imaginación de la Literatura y de los Cuentos como formas de acercarnos al mundo para explicarlo y comprenderlo. Cuando hablamos de realismo, olvidamos que la fantasía, los sueños, las fabulaciones, los deseos… forman parte de esa realidad. Por eso el cuento siempre permanecerá.

Mario Máñez. Catedrático de Lengua Española y Literatura del IES Serra Perenxisa de Torrent.

divendres, de maig 05, 2006

R.I.P. Menjar, música i llibre

Boro fa una acció de tallar un meló d'Alger, Abdul toca el djembé, i Núria llegeix un llibre gegant en una de les pàgines de la Revista Itinerant Popular. Posted by Picasa

Pub Chill Out amb Vicent Cortés

 Posted by Picasa

R.I.P. Susu Benítez amb Casal "El Chocolater"

Susu Benítez és un contador andalús afincat a València i habitual del Café del Duende. Enguany ha col·laborat amb el R.I.P. 06 en la pàgina de la Plaça Santa Llúcia on molt amablement ens acolliren a la comitiva els del Casal "El Chocolater". Posted by Picasa

R.I.P. Salvem el Safranar + dolçainers i tabaleters

 Posted by Picasa

R.I.P. salvem el safrana

 Posted by Picasa

R.I.P. ???

Avui dimecres hem passat l'Equador del Festival "UnTdeC" posant tota la carn en l'assador. Després de molt preguntar-nos que era això del R.I.P. per fí hem vist que és, i diem "vist" perquè encara no sabem que és i imaginem que cadascun dels participants en tindrà una visió o comentari diferent. D'entrada imagineu-vos que els contadors tenien la consigna de fer de tot menys contar contes i nosaltres havíem de traçar en un paper el plànol del casc antic. A més, a tot açò, el públic convocat a "La Torre" no savíem res del que passaria, ni qui actuaria. El que sí que està clar és que ha valgut la pena el nostre vot de confiança a Domingo Chinchilla en tant que coordinador i dinamitzador d'aquest esdeveniment, o performans, o acció poètica, o com nassos vulgau nomenar la contada pels carrers del casc antic de Torrent. Ha estat tota una sorpresa contínua.
Després de contemplar els solars, iniciar-nos en la tipologia d'atzucats o cul de sacs, hem arribat a la plaça de les Fonts on Maria ens ha introduit al taitxí (veieu neologismes), després hem anat cap al carrer de l'hospital on Vicent Cortés ens ha venut de tot: des de faixes per a totes les tendències polítiques, fins a pòcimes per aprendre creativitat literària (el medicament en qüestió i que imaginem tindrà patentat es diu "lecturol" molt recomant per a pares i profes desesperats).
Passant pàgines d'aquest R.I.P. "revista itinerant popular" anaven Domingo i Pepe Izquierdo que ens donava puntual informació sobre la tipologia de martiri que ha fet famosos a cadascun dels Sants que donen nom als carrers del casc antic de Torrent. Anàvem embalats vinga a descobrir atzucats i en un d'ells Ruben Martínez ens ha cantat sense contar el conte del "conte" que no contava res en especial i es va trobar amb un cant i com féren un tàndem artístic. Darrere de l'atzucat o del carreró de la caguerà (Sembla que els torrentins d'antany quan anaven a missa a l'església de l'Ascenció i els apretava, s'amagaven per aquests carrerons i descarregaven d'amagat. Imaginem que aquesta informació la sabria per algun avantpassat.), hem trobat la plaça de Sant Roc molt triangular forma que ha donat lloc a les disquisicions de Boro sobre els problemes de ser mal estudiant o millor dit sobre els avantatges d'aplicar-se a l'estudi i aprendre de lletra. Segons el seu iaio li dieia:
- "Estudia Boro i menjaràs bé, no com ton pare!".
- "Però si mon pare ja menja bé!"
- "Ton pare menja molt però encara es pot menjar millor"
Total que el nostre personatge s'hi aplicà i gràcies a descobrir els encants de la geometria va trobar un modus vivendi millor que el de son pare i per demostrar-ho ens ho ha explicat tot aplicant coneixements de geometria per tallar el xorís, el pa... Total que han acabat invitant-nos a sopar. La comitiva li ha semblat molt bé la idea i en un tres i no res s'han acabat els bocatetes. Ben menjats hem passat a la reflexió sobre el desastre ecològic que suposa carregar-se l'Horta de València com ens han explicat el col·lectiu de Salvem el Safanar en pla miting-poètic des del balcó i tocada de dolaçainers (ja us informaran ells amb detall).
En açò començava a ploure (un xirimiri que diuen els bascos) i ha vingut ideal per a sentir al "pallasso Palangana que fa el que li ve en gana" que no era un altre que Susu Benítez que ens ha fet un pallasso de teatre social que es revelava contra el servei militar a la Plaça de Santa Llúcia (aquest martiri sí que ha estat ben explicat per Pepe Izquierdo amb tota mena de detalls com feia Sant Vicent per donar por amb els inferns). Ací els del casal "El xocolater" han eixit a sumar-se a la festa. Però, ha començat a ploure i hem mogut als locals de Cucurucú-Teatre on em jugat a UNTAR en totes les accepcions del terme, hem escoltat uns sorols màgics de la maleta del traginer Pep Duran i un poema bellíssim de Coralia Rodríguez sobre la ciutat de La Havana. Per acabar hem escoltat la historia d'Isabel que es va fer balladora amb "carioques" per rebel·lia malgrat els advertiments de sa mare que la prevenia dels punkis de carrer. La veritat que acompanyada a la percusió per Abdul han donat un toc final al recorregut que ha acabat amb una menjada col·lectiva amb sorolls i tot de meló d'Alger. El nostre poeta Vicent Andrés Estellés no podria haver inventat un final millor perquè es feia tard i calia anar a casa a canviar-li l'aigua a la pena.



Posted by Picasa

El conte com a eina d'animació lectora

Avui dia 5 a les 20.00 h. Anna Ballester mestra i contadora valenciana ens farà una conferència a la casa de cultura de Torrent sobre el "Conte com a eina d'animació lectora".

Anna és una experimentada professora que ha investigat com incorporar l'animació lectora a l'aula per mitjà de les tècniques dramàtiques i de la creativitat. Qui s'haja preguntat alguna vegada que li agradaria aprendre a captivar els joves pel món de la lectura no pot deixar d'acudir a escoltar les idees i reflexions d'Anna Ballester.
 Posted by Picasa

Del cuento a la palabra. Aldo

Aldo Méndez (contador cubà) ens va fer una conferència contada molt sabrosa que prompte podreu llegir ací resumida. Posted by Picasa

Pub Chill Out I

 Posted by Picasa

Pub Chill Out

 Posted by Picasa

Pub 30 y tantos

 Posted by Picasa

La dansa del ventre

 Posted by Picasa

Les mans en la narració oral I

 Posted by Picasa

Les mans en la narració oral

 Posted by Picasa

dijous, de maig 04, 2006

Pub Lo Rat

Divendres al Pub lo Rat al Carrer Padre Méndez. Però demà no ho oblideu a la casa de cultura Pep Duran a les 20 h. i a les 21.30 a "La Torre" R.I.P.

Que què siginifica R.I.P., doncs no ho sabem però de segur que no són les paraules en llatí qu alguns de vosaltres sabeu i que és posa a les tombes. Demà qui ho vulga saber a "La Torre de guaita". Posted by Picasa

Al pub Chill Out

Vicent Cortés i Domingo Chinchilla acompanyats de Coralia Rodríguez i Boni Ofogo feren dos tàndems de contadors perfectes tot convinant les llengües i els tipus d'històries que s'anaven adaptant al públic variopint de la nit que, poc a poc, anava omplint el local. A l'espera de nous comentaris dir-vos que els contadors saberen fer-se amb el públic, el posaren a cantar i crearen expectativa.
 Posted by Picasa

Comentari de la sessió de contacontes a les escoles

-Anna Ballester-

Els/les xiquets/es han esperat amb molta il·lusió la vinguda del Contacontes des que es van assabentar que anava a vindre. L'actuació que han presenciat els ha motivat en tot moment i ho han passat molt bé.
El tema dels colors i de les mescles els ha fet intervindre contínuament i participar.
Aquesta activitat els ha servit per a deprendre vocabulari, expressions, frases fetes i també s'han treballat valors d'amistat, amor, afecte, solidaridat …
L'activitat de teatre està molt ben pensada per a fer participar a tots i totes en els diferents papers. Està molt bé que el contacontes deixe l'activitat oberta perquè puga ser continuada en classe.
Considerem que les sessions han sigut curtes i els ha sabut a poc als/les alumnes. També pensem que aquesta activitat s'ha de repetir en cursos successius.


Equip de mestres del Primer Cicle de Primària. Veure més fotos ací>>>
C.P. Antonio Machado (Torrent)

dimecres, de maig 03, 2006

La dansa del ventre i els contes de les 1001 nits

CICLE DE CONFERÈNCIES.
A l'espera de rebre la crítica d'algun especialista que assitira a la conferència espectacle d'Ivana Michlig ací us posem una foto "divina". I si no espereu a veure el vídeo...

CRÓNICA DE UNA CONFERENCIA ESPECTÁCULO

Casa de la Cultura de Torrent. Martes día 2 de mayo. A las 20 horas

Ivana Michlig abrió ayer el ciclo de conferencias del I Festival de contes de Torrent UN TORRENT DE CONTES, con una conferencia espectáculo titulada La danza del vientre en las mil y una noche...
- "¿No les pasa que a veces nos quedamos sin fuerza...? Todo lo que de vos quisiera está en el fondo y deseo que me mandes signos tuyos que me lleven a la libertad”.
... "Toco tu boca, la busco y se junta con tu mirada y el beso entonces mueve mis manos que te encuentran y te siento temblar junto a mí como la luna en el agua”.
Todo un mensaje de amor y delicadeza transmitido también con el cuerpo: ¿Se imaginan que una mujer pueda cambiar el espíritu de un hombre furioso por culpa de un desengaño amoroso? Pues de esas historias nos habla Las mil y una noche que en la voz de Ivana resonaron a través del tiempo.
Mario Máñez

ADISTO



Aquesta vesprada en ADISTO (Asociación de Discapacitados de Torrent) hem gaudit amb la presència dels contacontes Anna Ballester i Rubén Martínez, i gràcies a ells ens fet una immersió tots, educadors inclosos, al meravellós món dels contes. Tant Anna com Rubén, han aconseguit captar l’atenció del usuaris i fer que participaren activament.
Mitjançant els contes podem aprendre a compartir, a gaudir de la diversitat..., per això ens ha paregut una iniciativa molt interessant la del 1er Festival Internacional de Contes i esperem que tinga un repetició en anys propers. Ha sigut una estona molt agradable, agraïm a Rubén i Anna la seua visita i les animem a que continuen amb la seua labor.

Rubén Martínez a l'IES Veles e Vents

El instituto de educación secundaria Veles eVents ha recibido hoy, 2 de mayo de 2006, la visita del cuentacuentos y escritor venezolano Rubén Martínez. De esta inmejorable manera el alumnado y el profesorado de nuestro centro ha tenido noticia de este primer Festival Internacional de Cuentacuentos que organiza Cucurucú Teatre, y que a lo largo de esta semana llevará la creatividad, la imaginación y el sentimiento a los centros educativos de nuestra ciudad, así como a algunas asociaciones y locales de ocio.

Destacaremos la profesionalidad y la simpatía de Rubén Martínez, y la habilidad con que, por medio de juegos, a lo largo de la primera parte del encuentro, ha sabido preparar el terreno para que los jóvenes, al fin, escucharan con deleite sus historias, receptivos y entregados; historias que, al igual que los juegos que propone, nos enseñan a ser solidarios, a ver que no siempre es inevitable ser competitivos, egoístas, agresivos o simplemente idiotas.

Esperaremos con impaciencia al sábado para volver a ver actuar a Rubén Martínez, junto con los demás cuentacuentos, en la Plaza San Pascual, a las 22:30.

Un torrente de historias, de excelente literatura oral y de buenas vibraciones inunda la ciudad de Torrent. Bendita sea esta riada de cultura, este desbordamiento de la fantasía y de la emoción.
Gràcies a a José Luis Martinez Rodriguez pel comentari i us suggerim als altres centre d'enviar-nos FOTOS de la intervenció dels contacontes. Millor una foto amb tots els xiquets i xiquetes rodejant al contador... o no?

Jardí intercultural

Els matisos que estan donant al Festival "Un TdeC" els diferents accents dels contadors sens dubte contribuirà a perfilar la idea que el nostre Festival més que "internacional" hauria d'ajectivar-se INTERCULTURAL. S'accepten opinions al respecte. Què us sembla? Posted by Picasa

Des de Cuba con amor

Què li està dient Coralia Rodríguez (la cuentera cubana) a la granota del Festival de Contes de Torrent?

NOTA: teniu pistes en aquest post i tenen a veure amb el pas del temps.
Posted by Picasa

La granota

La granota és el símbol del nostre Festival de Contes com tots sabeu. I, i oh!!! casualitat, a casa de Mario Máñez en trobàrem una de molt bonica. És per això, i perquè nosaltres no creguem en les casualitats sinó en les causalitats que tenim diverses preguntes a fer-vos:

- Quants contes coneixeu que parlen de granotes?
- Per què les granotes lleges acaben convertint-se en prínceps blaus?
- I l'última: quantes granotes ha de besar una xica perquè una es convertisca en príncep?


Perquè no desespereu us posem algunes pistes de contes de granotes com aquest rus, aquest de princesetes, una altra princesa rusa, i per úlitm un amb moralitat i tot. Premi a les millors respostes.

Posted by Picasa

dimarts, de maig 02, 2006

Imatges

No deixeu de mirar les fotos de cada dia.

El gos que era un gat per dins


Le chat dans le chien

Voleu aprendre a contar històries als vostres alumnes?

A partir de demà tindreu l'oportunitat de poder aprendre de grans mestres de la narració oral: Aldo Méndez, Domingo Chinchilla, Coralia Rodríguez, Ruben Martínez, Anna Ballester, Carles Cano, Vicent Cortés, etc. De tots ells i elles aprendreu les 1001 tècniques només d'escoltar-los. Però si de veritat voleu aprendre, comenceu des d'ara (si és que encara no ho feu) a contar els vostres propis contes als vostres alumnes. Ací us en regalem un amb imatges, i a les pàgines enllaçades trobareu microrelats per començar.